ACCLC > In vitro veritas > 2006; volum 7 > 83.html



Ciència en català: una perspectiva¹

David Jou Mirabent
Departament de Física
Universitat Autònoma de Barcelona
Secció de Ciència i Tecnologia
Institut d'Estudis Catalans



Introducció: necessitat de terminologia científica

Les preguntes que ens plantegem ens van fent a la seva mesura: profunditat o superficialitat, ambició o renúncia, desvetllament o rutina, iniciativa o inèrcia. Algunes d'elles són prèvies al llenguatge: una combinatòria primordial d'objectes que reclama una acció que els faci confluir en la novetat i la incertesa. Però la majoria de les preguntes no comencen a ser fructíferes fins que són formulades en paraules concretes i precises.

Què seria d'una llengua que no tingués les paraules que obren les portes cap a pensament nou i realitat nova oberts per la ciència? Que pobres serien els seus usuaris! No els faltaria només uns quants mots, sinó una visió del món, un entrellat de relacions, una polifonia de ressonàncies. Admetem que una llengua pot manllevar termes d'altres llengües. Però si el coneixement sobre el món es dilata acceleradament i la llengua no s'esforça prou a assimilar-lo, què passarà? Primer, manllevarà uns pocs mots; després, frases senceres; finalment, en ser tan ràpid el procés i haver tan poc temps per a assimilar les novetats, el parlant sentirà com una incrustació tan artificiosa i aliena un paràgraf o un discurs sobre aquell tema que renunciarà a considerar-lo a l'abast de la seva llengua. Pot ser que els especialistes, si només parlen entre ells, puguin permetre's viure en un context de mots i fases críptiques i alienes a la societat que els volta, però no s'ho poden permetre les cultures, perquè si allò a què es refereixen aquells termes toca de ple aspectes substancials de la realitat, de la naturalesa, de la vida, si incideix vigorosament en la capacitat d'actuació sobre el món, la salut, la societat i l'economia, quin buit tan perillós aniria creixent en la llengua que hagués fet aquesta renúncia!

Passa això amb la nostra llengua? Crec que aquesta deficiència no li és encara un perill massa greu, si més no en comparació amb els que li vénen d'amenaces molt més immediates: un desinterès letal del públic català cap a les creacions dels seus escriptors, pensadors, cantants, artistes i científics; una demografia relativament exsangüe i una formació cultural clarament deficient; una tendència desfavorable a l'ús del català en una part considerable del públic jove; un tracte restrictiu, menyspreador i injust per part de la política i la cultura autoanomenades espanyoles; una obertura incondicional i el mimetisme servil a una allau de produccions alienes; una manca d'altaveus i de complicitats internacionals per a la projecció exterior de la nostra cultura. En comparació amb tot això, la situació del català en la ciència és prou satisfactòria.

Tractaré, tot seguit, de justificar, amb dades, arguments i tant d'esperit crític com em sigui possible, aquesta afirmació. Per a això, parlaré de recerca, d'ensenyament, d'assaig i de terminologia. De fet, aquest darrer camp troba les seves motivacions i justificacions en els tres camps esmentats anteriorment, i per això aquest examen toca de ple la tasca terminològica.


Recerca: és possible fer recerca científica en català?

El primer aspecte que examinem, la presència del català en la recerca científica, és relativament negatiu, o molt negatiu, si es considera amb menys serenitat. És possible fer recerca en català? Sí. És possible publicar recerca en català? En la majoria dels casos, no, tret de les ciències més vinculades al territori. Però això no és exclusiu del català, ni està directament vinculat amb el nombre de parlants de la llengua, i per això no ens posa en una inferioritat gaire aclaparadora. Però m'estalviaré de formular jo mateix el sentiment de decepció respecte d'aquesta deficiència. Ja l'exposà Santiago Ramon y Cajal, el 1889, de retorn a Barcelona després d'haver presentat a Berlín els descobriments que havia fet en la nostra ciutat l'any anterior i que li valgueren el Premi Nobel de 1906. Reprodueixo de memòria, potser deformades en la literalitat però fidels en l'esperit, les seves paraules: "Creía que mis publicaciones habrían sido leídas por mis colegas, pero me sorprendió el escaso peso internacional del español en la ciencia". Això ho deia en una època en què anglès, francès, alemany, italià i rus tenien un pes considerable en la recerca. Actualment, el vuitanta-cinc per cent dels articles de recerca són publicats en anglès -i acumulen el noranta-set per cent de les citacions-, el cinc per cent en alemany, el tres per cent en rus, el tres per cent en francès, i un u per cent en castellà, i en japonès, i en xinès. Si el castellà només té un magre u per cent de la recerca, potser per la seva acreditada i gentil vocació de "no ser lengua de imposición", podem imaginar que el paper del català és ben petit i, tot i això, la seva utilitat no és pas negligible.

En botànica, per exemple, hi ha una tradició riquíssima de recerca i la flora dels Països Catalans i de la conca mediterrània ha estat estudiada meticulosament al llarg de tres segles d'esforç continuat per figures com Salvador Rivas i Martínez, Oriol de Bolós i Capdevila, Pius Font i Quer, Creu Casas i Sicart, Josep Vigo i Bonada i d'altres. La tradició naturalística, que també s'estén a la geologia, la zoologia, l'ecologia i les ciències del mar, ha comptat amb alguns esforços panoràmics tan interessants com l'obra enciclopèdica Biosfera, publicada per Enciclopèdia Catalana, amb contribucions originals de molts autors d'arreu dels Països Catalans. La medicina i la farmacologia són ciències amb fort arrelament a Barcelona, i també han donat obres rellevants, i segueix estant viva en l'actualitat mèdica, com en donen testimoni els Congressos de Metges i Biòlegs de parla catalana, que s'han celebrat en disset ocasions en llocs molt diversos de la geografia del nostre àmbit lingüístic. La història de la ciència a les terres de parla catalana ha estat estudiada per diversos autors, i és un altre àmbit viu d'ús de la llengua científica en un context general; ha aparegut, recentment, el primer volum d'una obra molt ambiciosa sobre Història de la Ciència als Països Catalans, publicada per la Universitat de València, i fa cinc anys va ser publicat un extens diccionari biogràfic de científics catalans, sota els auspicis de la Fundació Catalana per a la Recerca.

Aquestes i altres àrees de recerca tenen una certa representació en textos publicats per les editorials universitàries o en els Arxius de les Seccions de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, o en les Actes de diverses Reials Acadèmies de Ciències i Arts de Barcelona, de Medicina, de Farmàcia, de Doctors. Una altra iniciativa és la publicació de clàssics de la ciència, com ara Copèrnic, Einstein, Carnot, Lavoisier, Descartes, Gauss, en la col·lecció d'aquest nom de l'Institut d'Estudis Catalans, o en altres col·leccions especialitzades, o d'articles clàssics de la història de la química de la Societat Catalana de Química. Cal no oblidar nombrosos seminaris universitaris o d'entitats com la Institució Catalana d'Història Natural o d'altres associacions científiques, o les revistes d'aquestes entitats, com ara la Revista de Física, la Revista de Matemàtiques, Omnis célula, o conferències dels museus relacionats amb les ciències. O també les tesines i les tesis doctorals en català -no tan freqüents com voldríem, ja que estan condicionades per la composició dels tribunals-, però que són ocasió d'incorporar al nostre lèxic científic nous termes molt actuals. Seria interessant, per cert, encoratjar els autors d'aquestes tesis a fer arribar els seus dubtes i propostes al TERMCAT, per tal que l'esforç que han fet vagi més enllà del seu treball concret -que potser serà l'única publicació en català de la seva carrera científica- i pugui ser útil a d'altres científics.

La majoria de científics, però, escrivim la nostra recerca directament en anglès, ja que les revistes on publiquem són en aquesta llengua, i no hi ha, en català ni en castellà, una comunitat científica prou àmplia per a articles tan especialitzats. En certa manera, ens sentim com Ramon Llull, que va escriure en català, llatí i àrab: la llengua pròpia, la llengua franca i una llengua veïna. En alguns temes, fins i tot el nombre d'especialistes en tot el món és força reduït, cosa que no vol dir que les qüestions que tracten no puguin tenir un gran potencial de futur, però sí que restringeix les possibilitats de difondre-les eficaçment en llengües diferents que l'anglès. Tot i això l'existència de col·leccions com els Arxius de les Seccions de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans són fructíferes com a estímul no només a l'edició de textos avançats en català reservats a un nombre mínim de lectors, sinó també, indirectament, a la presència internacional de la recerca feta aquí. En efecte, l'esforç fet per escriure el llibre en català, estimulat pel servei a la llengua, pot donar rèdits exteriors si el llibre és publicat posteriorment en anglès, de vegades amb repercussió prou apreciable. Així, allò que podia semblar una quimera i una pèrdua de temps, pot ser l'ocasió que una publicació en català precedeixi en un parell d'anys els primers llibres en anglès sobre un tema. En general, però, els llibres són escrits directament en anglès; això, i el seu caràcter especialitzat, fan que no siguin tinguts en compte a l'hora de fer un balanç de la producció cultural de Catalunya. Crec que seria convenient que la Biblioteca de Catalunya tingués un fons especial d'obres científiques d'autors catalans, en diversos idiomes, i que alguna vegada se'n fes una exposició monogràfica, per tal de donar a conèixer tot un front d'activitat intel·lectual amb més o menys ressonància internacional que, per ara, és completament ignorat pel públic català.


Terminologia científica: tenim els termes científics que ens cal?

Així com un diccionari general de la llengua no ha d'incorporar exhaustivament els lèxics d'especialitat ni les definicions excessivament especialitzades, tampoc no cal que la terminologia científica i tècnica en català hagi de ser exhaustiva en tota la potencialitat d'aquests lèxics. La presència de termes científics en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i del Gran Diccionari de la Llengua Catalana és, en la meva opinió, força plausible, tot i que no del tot homogeni segons les àrees, ja que depèn d'un equilibri entre l'obstinació dels especialistes i el paper equilibrador dels coordinadors generals. Hi ha conceptes que, per la seva dificultat o els seus marges reduïts d'aplicació, són emprats en contextos molt restringits, en els quals resulten clars, precisos, insubstituïbles, però que fora d'ells tenen un ús molt esporàdic i que afeixugarien innecessàriament una obra de caràcter general.

Les coordenades on hem de calibrar les nostres necessitats terminològiques més imperioses pel que fa a la ciència són l'ensenyament i l'assaig. Pel que fa a la tecnologia, en especial les noves tecnologies, compta més la vida pràctica i l'ús quotidià, i hi tenen molt més pes les pressions econòmiques i les forces del mercat; hi ha, també, més que cap ressonància acadèmica, un esperit d'inquietud, de novetat, de tempteig, d'exploració, de dinamisme, de joventut i, d'altra banda, noves opcions i nous codis de llenguatge, empeltats només parcialment en la llengua habitual. El diccionari del TERMCAT sobre Societat de la informació, noves tecnologies i Internet posa de manifest l'atracció per aquests temes, ja que va per la tercera edició. En ells, com en d'altres àrees, com ara l'alimentària o la comercial, cal atendre directament la vida pràctica, i pensar en restaurants, botigues, catàlegs. Cal estar amatents a les fronteres del llenguatge, a l'entrada contínua de mots, símbols i instruments nous en l'horitzó vital i mental i la capacitat imaginativa de la ciutadania. En certa manera, la vocació de la terminologia no pot quedar exhaurida en la proposta, selecció i aprovació argumentada i lògica dels nous termes: reclama una complicitat per part dels especialistes, que han de fer un esforç de difusió, de persuasió, de proselitisme, per tal que els termes siguin emprats pels seus col·legues i es facin vius i entenedors entre el públic, juntament amb els conceptes que volen denotar.

L'ensenyament i l'assaig han de ser dues pedres de toc a l'hora d'establir prioritats de normalització terminològica en l'àrea de les ciències. Com que l'assaig és, pel que fa al grau de contemporaneïtat i d'abstracció, la més exigent de les dues facetes esmentades, és la que cal tenir en compte com a referent més immediat. En aquest sentit, l'assagista i el terminòleg científic es complementen. Quan el científic esdevé professor, conferenciant no especialitzat o assagista és quan se li plantegen els dubtes terminològics que en el conreu de la recerca no se li presentaven. I és, també, quan s'enfronta amb els problemes de comprensió per part del públic. Convé examinar, doncs, com estem de terminologia i d'assaig.

Pel que fa a la terminologia, el català és una llengua ben viva. Des del punt de vista administratiu i acadèmic, l'Institut d'Estudis Catalans, a través de la Secció Filològica, té la responsabilitat de fixar uns criteris generals de la llengua. Però l'activitat de l'Institut, com la de moltes acadèmies, és àmplia, i no queda prou temps per concentrar-se en l'examen minuciós i aprofundit de la gran quantitat de paraules concretes que reclamen atenció urgent, i que han de ser delegades bé en unes oficines terminològiques prou àmplies i ben dotades dintre de la mateixa entitat acadèmica, bé en entitats externes però coordinades amb les acadèmies. En el cas de la nostra llengua, les responsabilitats terminològiques recauen en el TERMCAT, consorci de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Generalitat, al qual es poden adreçar els ciutadans en general, els especialistes, i les institucions.

La tasca del TERMCAT és sistemàtica i minuciosa, i dóna fruit en diccionaris terminològics, terminologies especialitzades i tríptics temàtics -amb equivalències dels termes en diferents llengües-, en instruments electrònics de consulta pública com el Cercaterm, en llistes de termes que són publicades al Diari Oficial de la Generalitat i seguides per l'Administració pública, i en assessorament per a diccionaris o llibres de text impulsats per altres entitats. Alguns exemples relacionats amb terminologia científica i tècnica són els diccionaris d'immunologia, d'oftalmologia, d'otorino-laringologia, de societat de la informació, noves tecnologies i Internet, de química analítica, de meteorologia, de biologia cel·lular, d'electromagnetisme, etc.

El TERMCAT, a més, té una presència internacional entre les institucions terminològiques, i cal fomentar-ho, ja que és una forma de donar a conèixer l'existència i la vitalitat de la nostra llengua. En els fòrums especialitzats, el nombre de parlants d'una llengua no resulta tan aclaparadorament decisiu com en els mercats editorials, i parlar de qüestions terminològiques generals permet donar a les propostes catalanes un cert grau de visibilitat comparativa. Per difondre el fet català, és més eficaç incloure'l en temes d'abast general, que puguin interessar un cert públic, i a través dels quals es pugui donar a conèixer les aportacions catalanes. La terminologia és un dels camps possibles per a aquesta difusió, i pot estimular la imprescindible visió internacional amb què nosaltres hauríem de saber presentar la nostra llengua en el context global.

Però, a més de la tasca fecunda del TERMCAT, el català també manifesta la seva inquietud i vitalitat terminològica amb altres iniciatives, de vegades en col·laboració i complicitat amb el TERMCAT: diccionaris especialitzats de medicina, de geologia, de física nuclear, d'electrònica, d'utillatge químic, de noms de peixos, publicats per l'Institut d'Estudis Catalans o per editorials privades, i impulsats per la iniciativa particular d'investigadors, individual o col·lectiva; diccionaris o llistes terminològiques publicades i difoses pels serveis lingüístics de les universitats (com ara diccionaris de robòtica industrial, d'energia solar, de termes informàtics, de meteorologia); les traduccions de normes internacionals de nomenclatura química de la IUPAC, o de la taula periòdica dels elements; o estudis sobre el català científic per part de científics i lingüistes, com Lluís Marquet i Ferigle, Oriol Casassas i Simó, Carles Riera i Fonts o Josep M. Mestres i Serra, o encoratjats per fundacions dedicades a la promoció i estudi del llenguatge científic i tècnic en català, com la Fundació Joaquim Torrens Ibern, vinculada a la Universitat Politècnica de Catalunya, o la Fundació Alsina i Bofill, relacionada amb els àmbits mèdic i biològic.

També contribueixen a la promoció i difusió de terminologia científica els col·legis professionals -especialment els de Metges i d'Enginyers-, les societats científiques, com la més que centenària i sempre activa Institució Catalana d'Història Natural que publica des de fa anys uns fulls sobre què cal saber del llenguatge científic, o les Societats Catalanes de Física, de Química, de Matemàtiques, d'Història de la Ciència i de la Tècnica, de l'Alimentació; alguns Departaments de la Generalitat de Catalunya, com ara Indústria i Energia o l'Institut Català de la Salut; o els Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana.

La terminologia científica suscita tensions ocasionals entre l'especialista que, sense coneixements de terminologia, ha d'inventar o proposar paraules, i el lingüista, que coneix bé les directrius generals de la terminologia però no sempre entén els conceptes especialitzats i els contextos en què s'usa. Per això, convé que el diàleg sigui tan fluid com es pugui, cosa que s'intenta, en ocasions, amb sessions conjuntes de treball sobre la terminologia d'alguna àrea concreta o amb seminaris sobre correcció de textos. Altres pols que configuren les tensions terminològiques en el cas de les ciències són la conveniència de mantenir una similitud amb els termes internacionals, tan còmoda i fructífera pel que fa a la comprensió entre els especialistes, o bé la d'adaptar-se a l'esperit de la llengua pròpia, cosa desitjable a l'hora de difondre un concepte i introduir-lo amb naturalitat en el públic. Altres factors de la terminologia són la claredat i suficiència de les definicions, que han de ser comprensibles, precises i, a diferència del que seria una definició de caràcter enciclopèdic, breus; la conveniència o no d'introduir en la definició algun comentari aclaridor o bé deixar-lo per a una nota adjunta; discutir quina de les diverses facetes d'alguns termes convé escollir per a la definició (per exemple, ¿direm que l'entropia és "una magnitud relacionada amb el desordre molecular i que en sistemes aïllats només pot augmentar", o direm que és "una magnitud física relacionada amb la calor bescanviada i la temperatura, i el creixement universal de la qual limita el rendiment de les conversions energètiques"?), i, en els conjunts de termes relacionats entre ells (posem per cas ferromagnetisme, paramagnetisme, diamagnetisme, ferrimagnetisme), mantenir una coherència interna de definicions, encara que només molt ocasionalment algun lector compararà les definicions de termes que resulten llunyans en els diccionaris. Els resultats de tot plegat, lògicament, són oberts a debat; en cada cas hi pot haver alternatives respectables, amb defensors i detractors, i la proposta més emprada pot variar amb el temps i ser corregida si convé, segons quina hagi estat la seva acceptació pels usuaris.


Projecció: quin estímul i quin prestigi suposa la ciència per a la cultura catalana?

Molts conceptes científics són instruments adients per a l'exploració de sistemes concrets, i gairebé no tenen repercussió directa sobre el món de la cultura general. Alguns d'ells, però, tenen un impacte cultural o pràctic de primer ordre, i modifiquen la manera de comprendre. Mentre que les novetats tecnològiques s'imposen per la força de la utilitat i les seduccions de la novetat, fer comprendre la rellevància conceptual de noves teories científiques és una feina llarga i subtil. L'assaig planteja el problema de la interdisciplinaritat, de dialogar entre diferents especialistes, de construir un ambient culte on es pugui debatre noves idees, nous conceptes, analitzar-los des de diferents angles, fer un seguiment de la repercussió sociològica. Seria convenient fomentar la relació entre científics i humanistes, com es féu en l'època de la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura, quan n'era conseller Joan Guitart i Agell, procurant arribar a publicacions concretes. Com més activa sigui la frontera intel·lectual, més gran serà la pressió sobre la terminologia, tot proposant o reclamant solucions per a la incorporació de més i més termes També, com més intensa sigui l'activitat terminològica, més pressió hi haurà sobre els científics perquè facin incursions fora de la seva especialitat i propaguin el seu saber.

Un diccionari sense usuaris, què seria? Cal examinar l'ús real dels termes científics. Un cop proposats i aprovats, per qui són emprats?. Assoleixen prou difusió? Les idees que transporten, incideixen sobre el públic? Sabem que l'assaig, en general, és una mancança endèmica de la cultura catalana; tot i això, però, l'assaig científic en català dista força de ser un desert. Hi ha gairebé una cinquantena d'autors d'assaigs científics -per esmentar els que en aquest moment tinc presents: Jordi Agustí i Ballester, Claudi Alsina i Català, Xavier Bellés i Ros, Jaume Bertranpetit i Busquets, Manuel Castellet i Solanas, Carles Cuadras i Avellana, Martí Domínguez i Romero, Xavier Duran i Escriba, Ramon Folch i Camarasa, Agustí Galiana i Soriano, Alfred Giner i Sorolla, David Jou i Mirabent, Carme Junyent i Figueras, Carles Lalueza i Fox, Ramon Lapiedra i Civera, Josep Enric Llebot i Rabagliati, Antoni Lloret i Orriols, Francesc Masclans i Girvés, Francesc Nicolau i Pous, Agustí Nieto i Galán, Ramon Parés i Farràs, Ramon Pascual i Lluvià, Juli Peretó i Magraner, Mercè Piqueras i Carrasco, Pere Puigdomènech i Rosell, Santiago Ramentol i Massana, Antoni Roca i Rossell, Jordi Riera i Moré, Xavier Roqué i Rodríguez, Santiago Riera i Tuébols, Joan Doménec Ros i Aragonés, Eduard Salvador i Solé, Adolf Tobeña i Pallarès, Josep Maria Trigo i Rodríguez, Jaume Terrades i Serra, Jorge Wagensberg i Lubinski, etc. Les traduccions són més escasses, generalment limitades a uns pocs autors clàssics: Darwin, Einstein, Hawking, Bohr, etc. Els principals problemes d'aquesta producció són l'escàs nombre de col·leccions d'assaig científic -actualment, un parell-, i l'escassa ressonància pública, malgrat la qualitat de les propostes, i la diversitat i actualitat dels temes -cervell, canvi climàtic, enginyeria genètica, biodiversitat, comunicacions, partícules elementals-, la majoria de les fronteres de debat que tenen més efervescència en la cultura contemporània. Se'n segueix, també, la manca de traduccions a d'altres llengües, tret d'alguns casos en què els llibres han estat traduïts al castellà però gairebé mai cap a l'anglès. Resulta dolorós, en certa manera, que tant d'esforç hagi resultat fins ara pràcticament invisible al públic, que no estigui present ni tan sols en la ment dels experts en cultura catalana.

La tradició editorial de Barcelona ha ajudat a enriquir la faceta científica del nostre ambient cultural: publiquen col·leccions d'assaig científic en català Enciclopèdia Catalana, Pòrtic, Proa -ho va fer La Magrana-, Rubes i Grup Eddéndum -des de fa poc- o, al País Valencià, editorial Bromera i les editorials universitàries, i inclouen temàtica científica algunes col·leccions generals com Llibres a l'Abast d'Edicions 62; en revistes, tenim les ja esmentades de les societats científiques, desaparegué Ciència, però tenim la revista Mètode, de la Universitat de València. En castellà, publiquen col·leccions d'assaig Tusquets (col·lecció Metatemas), Planeta, Salvat, Crítica (col·lecció Drakontos), Gedisa, i les revistes Investigación y Ciencia, Mundo Científico.

El periodisme científic és actiu -hi ha una Associació Catalana de Periodisme Científic, l'observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra- però ha vist truncades una sèrie d'iniciatives, amb la desaparició de suplements científics en diversos diaris i l'eliminació alguns programes força reeixits de ràdio o de televisió ("Sorbets de ciència", "Avisa'm quan arribi el 2000", etc.). Hi ha quatre premis de literatura o assaig científic: els de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, la Universitat Politècnica de Catalunya, l'Institut d'Estudis Ilerdences (Premi Manuel Humbert), i editorial Bromera (Premi Europa de Divulgació Científica, dins dels Premis de la Ciutat d'Alzira). També en les relacions amb la literatura podem destacar novel·les de Rosa Fabregat i Armengol, Martí Domínguez i Romero, Josep Tomàs i Cabot, Santiago Riera i Tuèbols, Marià Alemany i Lamana, Pere Puigdomènech i Rosell, Mercè Piqueras i Carrasco, i poemes sobre ciència d'Àngel Terron i Homar, Assumpció Forcada i Florensa, Rosa Fabregat i Armengol, Josep Perelló i Palou i jo mateix, i estudis sobre ciència i literatura i cinema de Jordi José i Pont, Manuel Moreno i Lupiáñez, Antoni Munné i Jordà, Jordi Font i Agustí i alguns altres autors.

Una darrera però importantíssima faceta a examinar és l'ensenyament. Els professors de qualsevol disciplina, sigui quina sigui, també són mestres de llengua i models d'actitud intel·lectual. Convé que en siguin conscients i mantinguin un grau elevat d'autoexigència lingüística, sigui quina sigui la llengua que emprin. Seria desitjable que, en algunes ocasions, el professor fes una brevíssima digressió terminològica: el fet que convingui, de vegades, aclarir l'equivalència d'algun mot català en castellà podria ser ocasió de donar-ne també l'equivalència en anglès i francès; fer això, per exemple, ajuda a l'estudiant a comprendre que el fet que harmonia i harmònic portin h en català però no en castellà no és una excentricitat de la primera llengua, sinó que també és emprat en francès, en anglès i en alemany.

En el camp universitari, més proper a l'especialització i la recerca, els problemes terminològics es plantegen més sovint que en ensenyament mitjà. De vegades, els professors, més propers al llenguatge de la recerca, cedeixen massa a mimetismes anglicitzants, que substitueixen innecessàriament paraules genuïnes, vives, amb segles d'història i eficàcia. Detectem un ús creixent de termes com plotejar (sic) en lloc de representar, de derivar (sic) en lloc de deduir, d'event (sic) en lloc d'esdeveniment, de samplejar (sic) en lloc de mostrejar, cosa que no és un problema exclusiu del català, sinó que es dóna també en altres llengües, si més no en castellà i en francès. Convindria que les nostres universitats tinguessin més presència de l'anglès, és a dir, que aspiressin a ser poliglotes més que no pas bilingües, tot mantenint una lògica priorització de la llengua catalana, aquella, al cap i a la fi, que si no conreem nosaltres ningú més no ho farà.

Pel que fa a llibres de text en català, habituals en l'ensenyament secundari, la seva disponibilitat és més problemàtica a nivell universitari, a causa del nombre molt més reduït de lectors potencials de cada text. Hi ha un augment de llibres de text en català, escrits per professors d'aquí i publicats per les editorials universitàries -la coordinació de l'àmbit universitari d'àmbit lingüístic català, fomentada per la creació de l'Institut Joan Lluís Vives, és molt important per a la nostra llengua-. En canvi, textos de referència internacionals, que havien estat traduïts al català, dintre d'iniciatives com la col·lecció Scriptorium, que a començaments dels anys 1990 traduí alguns textos de primer cicle de gran difusió internacional, han deixat d'estar disponibles en sortir noves edicions que sí han estat traduïdes al castellà.

És important destacar, finalment, que el conreu de la ciència és, actualment, un factor molt eficaç de prestigi per a les llengües, tot i que estigui tan poc pres en consideració i tan poc explotat en el cas del català. Persones que dubten si un idioma que desconeixen és una llengua viva o un dialecte, no acaben de quedar convençudes per arguments de tipus històric, ni pels noms d'autors de què no han sentit mai a parlar, però admeten aquest caràcter en saber que en aquella llengua s'explica biologia molecular, física quàntica, tectònica de plaques, química supramolecular, o altres qüestions de frontera que la fan sentir com una llengua més apta per al futur. Convindria que es tingués ben present aquesta faceta de la llengua quan se n'intenta difondre el coneixement a l'estranger. No em consta que s'hagués fet a Guadalajara, ni que es vulgui fer a Frankfurt, però crec que seria convenient que s'hi fes alguna referència en els opuscles, els cartells, amb alguna presència bibliogràfica, o amb algun petit tríptic, com els que caldria dedicar a la relació entre la nostra literatura i la literatura alemanya, francesa, anglesa, italiana, russa o espanyola. Independentment de si s'assolissin vendes o no, la idea que la llengua no és només literària -narració, poesia, teatre-, sinó també assaig, ciència, dret, economia, és molt important i ens resultaria molt útil.


Conclusió

En definitiva, veiem que l'activitat terminològica en català i la publicació d'assaig i divulgació científica és força activa, però, dissortadament, aquest esforç té una visibilitat pública mínima. Seria molt convenient que aquesta activitat fos coneguda i reconeguda pel públic, i que fos aprofitada per l'Administració per tal de contribuir, amb ella, a la consolidació del prestigi internacional de la llengua catalana. Esperem que així sigui.


¹ Aquest text és un resum de la conferència "Ciència en català: eina de recerca i estímul cultural", donada en ocasió del vintè aniversari del TERMCAT, el 17 de novembre al Palau de la Generalitat de Catalunya.




ACCLC > In vitro veritas > 2006; volum 7 > 83.html

---

Citació recomanada per a aquest document: Jou Mirabent D. Ciència en català: una perspectiva. In vitro veritas 2006;7: <http://www.acclc.cat/invitroveritas/vol7/83.html>