ACCLC > In vitro veritas > 2003; vol4 > art52.html



Actes del Club de Gestió:
"Existeix una mida òptima per a un laboratori clínic?"

Maria Dolors Fernández Delclós
Laboratori Clínic
Hospital de Barcelona
Barcelona



El darrer 30 d'Abril va tenir lloc a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona el debat següent: Existeix una mida òptima per a un laboratori clínic? moderat per Màrius Calvet Navarro.


Els assistents a la reunió van ser:

Xavier Amiel Bosch
Fernando Barragán Rastrollo
Màrius Calvet Navarro
Francesca Canalias Reverter
Maria Dolors Fernández Delclós
Rosa Maria Humet Ibáñez
Jaume Miró Balagué
Joan Nicolau Costa
Antoni Nogueras Brunet
Roser Reig Rius
Josep Maria Segalés Gallifa
Maria del Carme Vilar
Jordi Zaragoza Montpel


Presentació del debat

Calvet va presentar el debat centrant el tema del dimensionament dels laboratoris i si es pot saber si hi ha una mida idònia. La seva resposta va ser: depèn dels objectius i de les característiques de l'organització i també de la seva situació geogràfica.

Per plantejar el debat, s'haurien de buscar els punts forts i els punts dèbils dels laboratoris grans i dels laboratoris petits. La classificació pot també ser subjectiva i poden existir diferències entre el que alguns entenguin com a laboratoris grans o laboratoris petits. Segons el moderador, cent o cent i escaig sol·licituds al dia correspondria a un laboratori petit. A partir d'aquí, per M. Calvet ja seria gran.

Amb la idea de realitzar rondes de participació entre els assistents a la reunió, Calvet va plantejar els següents aspectes a discutir:


Laboratoris grans/laboratoris petits

Punts forts
Punts dèbils
Amenaces de l'entorn
Oportunitats de l'entorn


Laboratoris grans

El comú de grans i petits són la qualitat i el cost i s'hauria de veure com poden mantenir-se aquests dos principis en els dos tipus de laboratoris.

S'inicià la ronda de participació:

Vilar:
Punt fort del laboratori gran: és una qüestió de poder de negociació de preus. Punt dèbil del laboratori gran: despersonalització dels resultats.

Barragán:
S'hauria de parlar de laboratoris intra i extrahospitalaris. Potser els més grans actualment són extrahospitalaris.
Punt fort del laboratori gran: Optimització de recursos en general.
L'ideal seria que existís un "indicador general" amb el que poder comparar laboratoris grans, mitjans i petits quant a la seva qualitat i costos. Creu que, mesurant aquests indicadors, probablement la situació seria més avantatjosa pels mitjans i petits.
Punt dèbil del laboratori gran: Burocràcia més complexa que requereix més atenció.

Segalés:
El considerar laboratoris intra i extrahospitalaris és un punt important.
Punt fort del laboratori gran: permet tenir alta tecnologia i ser laboratori de referència d'altres laboratoris; avantguarda tecnològica, superespecialització.
Punt dèbil del laboratori gran: despersonalització; es perd la relació amb el clínic.

Zaragoza:
Punt fort del laboratori gran: eficiència econòmica, optimització dels costos i recursos.
Punt dèbil del laboratori gran: descontrol.

Reig:
Punt fort del laboratori gran: es mou per criteris econòmics, optimitzant recursos.
Punt dèbil del laboratori gran: distanciament del clínic i del pacient.

Miró:
Punt fort del laboratori gran: economia d'escala; suficient massa crítica d'analítiques per poder realitzar anàlisis infreqüents amb garantia de qualitat.
Punt dèbil del laboratori gran: deseconomia d'escala; la major complexitat de l'organització fa que es necessitin molts quadres intermedis i burocràcia. Això contraposa la mateixa economia d'escala.

Humet:
Voldria reafirmar tot el que s'ha dit abans sobretot quant a la importància de mantenir la qualitat i de controlar els costos.

Fernández:
Punt fort del laboratori gran: els facultatius solen estar més especialitzats i subespecialitzats, sobretot en l'àmbit hospitalari.
Punt dèbil del laboratori gran: importància de mantenir la qualitat preanalítica quan hi ha centres d'extracció.

Barragán:
Es planteja quin sentit té la tendència a fer laboratoris grans.
També s'han de plantejar els laboratoris com a dos grans grups: laboratoris privats i laboratoris públics.
La trampa en els laboratoris grans i petits és comparar eficiències.


Laboratoris petits

Segalés:
Punt fort del laboratori petit: presència del facultatiu del laboratori a les àrees d'assistència al malalt a l'àmbit hospitalari.

Amiel:
Punt fort del laboratori petit: proximitat entre el laboratori i els clínics; és important que el professional del laboratori es comuniqui amb els clínics.

Miró:
Punt fort del laboratori petit: polivalència dels professionals, més capacitat d'interrelació entre les diverses àrees del laboratori; en els grans els compartiments són més estancs.

Barragán:
Punt dèbil del laboratori petit: aquesta mateixa polivalència.

Fernández:
Punt dèbil del laboratori petit: especialització/polivalència del personal tècnic.

Nogueras:
Punt fort del laboratori petit: és pot consultar a professionals de l'entorn que no formen part de la plantilla del laboratori.

Calvet:
Pot haver-hi un gerent que no sàpiga res del laboratori i que, per una oferta econòmica, canviï el dimensionat del laboratori potser, inclòs, per raons de visió personal, tàctica.

Segalés:
Els clínics s'acomoden i accepten com a bona l'alternativa d'un canvi de laboratori decidit pels gerents. Aviat s'acostumen a treballar amb els nous i s'obliden de la lluita que havien tingut per defensar el laboratori que ja tenien.

Barragán:
Moltes vegades els canvis i fusions es fan amb la complicitat dels propis responsables del laboratori. El producte final del laboratori és un resultat i no un informe com en el cas de radiologia.

Els privats necessiten que la seva conta d'explotació sigui cada cop més gran. S'hauria de definir quin és el valor que hauria de tenir el producte d'un laboratori d'una comarca petita comparat amb la mateixa magnitud en un laboratori gran.

Calvet:
Insisteix en la fase preanalítica.

Barragán:
Dos laboratoris de diferent mida han de comparar-se quant al servei que estan donant, no quant al seu cost. La tendència a crear laboratoris grans és per decisió política, no tècnica.

Segalés:
Si un laboratori hospitalari petit es fusiona amb un ambulatori, deixant a l'hospital només les urgències, el banc de sang i la microbiologia, el petit laboratori acabarà sent més car.

Miró:
Si la tendència de la concentració de laboratoris en laboratoris grans es deu a la capacitat de negociació, seria bo tenir centres de compres per millorar la negociació dels costos.

Barragán:
Les intervencions quirúrgiques són més cares en un hospital petit situat en una àrea geogràfica de difícil accés però s'han de realitzar; per altra banda, les mostres del laboratori es traslladen d'un lloc a l'altre sense problemes.

Nicolau:
Hi ha centres grans que tenen com a satèl·lits laboratoris amb anàlisis prop del pacient.

Reig:
De vegades hi ha dificultats per decidir quines tècniques s'han de fer en el propi laboratori i quines s'han d'enviar fora segons la seva complexitat.

Zaragoza:
Existeix una mida mínima per un laboratori?

Barragán:
La mida mínima vindria donada per aquella a partir de la qual es pot garantir la qualitat. Si no, no s'hauria de poder obrir un laboratori.

Miró:
El punt clau és que no s'ha de comparar el preu de les magnituds entre diferents hospitals, sinó que s'ha de buscar el grau de benestar del ciutadà i com els laboratoris cobreixen les seves necessitats.

Segalés:
Un dels errors previs és que els grans laboratoris hospitalaris universitaris no han assumit tasques que han anat cap a la privada. Hi ha casos en què el banc de sang queda inclòs en el paquet del laboratori i es realitzen transfusions depenent de grans laboratoris privats no hospitalaris que no controlen prou les indicacions i la qualitat de les transfusions.

Calvet:
Si hi ha bona qualitat, hi hauria problema?

Segalés:
No.

Barragán:
Potser els diners tenen més força que tota la resta. No es fan seguiments després de les grans fusions per comprovar la seva eficiència. Existeix, però, un compromís polític. S'hauria d'avaluar si s'han complert els compromisos i, sinó, fer marxa enrera i retirar les concessions. En aquest país, qui demana contes de tot el que es fa? Els freqüents canvis a les gerències dificulta atribuir responsabilitats.

Calvet:
La qüestió de fons és la qualitat del servei, tant si és públic com privat.

Sagalés:
Als gerents els hi paguen igual per grup de diagnòstics relacionats (GRD), independentment d'on estigui situat el centre. L'únic que vol és que li surti més econòmic. Quina és la línia futura del Servei Català de la Salut o de la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP) respecte als laboratoris?

Calvet:
Es preveuen canvis, però petits i està per aclarir.

Reig:
Hauríem de ser capaços d'establir criteris per poder comparar els laboratoris.

Barragán:
Si, existeixen índex. Els laboratoris es poden comparar, per exemple, en el seu control de qualitat. També es podrien comparar els seus costos amb el pes relatiu dels GRD, de la mateixa manera que es comparen hospitals, per poder comparar uns laboratoris amb els altres.


En acabar totes les intervencions, no es van treure conclusions, ja que la sessió s'havia plantejat com un debat sobre diferents característiques dels laboratoris.

El que es va manifestar és que els criteris a considerar són:





ACCLC > In vitro veritas > 2003; vol4 > art52.html

Citació recomanada per a aquest document: Fernández Delclós MD. Actes del Club de Gestió: "Existeix una mida òptima per a un laboratori clínic?". In vitro veritas 2003;4: <http://www.acclc.cat/invitroveritas/vol4/art52.html>